14/07/2026 | 07:00
Família Fina, una família força polititzada, oi? De fet, el teu tiet era l’Albert Fina, advocat laboralista català.
Sí, exacte, un tiet, un pare i una família catalanistes i d’esquerres. L’Albert fou un dels famosos detinguts dels 113 de l’Assemblea de Catalunya.
I una família també burgesa i religiosa, oi?
Sí. El meu pare, abans de fer Dret, va estudiar Teologia i Filosofia, i, de fet, hauria d’haver sigut capellà, però topa la mare i se n’enamora. Al matí, ell treballava en una companyia d’assegurances i, a la tarda, al despatx familiar del meu avi, en un pis mític de tota la família a la plaça d’Urquinaona, el número 1. Fins a onze fills hi van viure, en aquella casa; bé, nou fills, perquè dos van morir.
Que el pare estudiés Filosofia i Teologia et porta a tu a estudiar també Filosofia?
No, no pas. Primer, hi influeix la meva falta de vocació, que em porta a estudiar alguna cosa àmplia que serveixi per a tot. I, després, a l’escola, un professor de BUP. De jove, recordo que vaig anar a dues xerrades d’orientació universitària. Una, de Dret, molt ben muntada, plena de gent i on ens explicaven un munt de sortides professionals. No em va agradar gens. I l’altra xerrada, de Filosofia, on érem quatre gats, on en el moment d’informar-nos de possibles sortides ens avisen que més aviat seran poques: fer de cambrer, de paleta, de fuster…
“Cal fer en política cultural el que en els altres àmbits de les polítiques socials ningú discuteix”
I com s’arriba d’estudiar Filosofia a començar en el món cultural?
De casualitat. Jo acabo la carrera i no em ve de gust ser professor d’institut. No era la meva vocació, no. Llavors, durant un any, faig el que aquell senyor de la xerrada d’orientació universitària havia explicat, i treballo de cambrer en un restaurant a Blanes, i també a Tossa de Mar. De fet, jo et sé netejar, arreglar i servir un peix; m’entens, oi? I ho sabré fer tota la vida. I un dia, un company de la carrera comenta que busquen enquestadors al Centre d’Estudis de Planificació (CEP), una consultoria fundada per Josep Maria Bricall. I, bé, hi entro. Més tard, la Gemma Sendra em proposa si m’interessa treballar al CEP com a tècnic. I al cap d’alguns anys, més endavant, munto la meva pròpia empresa de consultoria.
Amb l’experiència acumulada, quins són els reptes actuals en matèria de cultura?
Que la cultura estigui al servei de la ciutadania, és a dir, el canvi de paradigma dels drets culturals. I què significa? Que cal fer en política cultural el que en els altres àmbits de les polítiques socials ningú discuteix. Per exemple, ningú dubta que les polítiques de salut i d’educació s’han de destinar a la ciutadania, oi? En canvi, històricament, si parlem de política cultural, això no queda tan clar, perquè se sol creure que el destinatari és el mateix món cultural, que, d’altra banda, és imprescindible, és clar, tant com els metges i els mestres.
T’entenc, però, com ho fem això? Com se situa la ciutadania al centre?
Tenim dues dinàmiques per aconseguir-ho. Una, facilitar l’accés a la cultura. Com? Trencant totes les barreres que hi impedeixen l’accés. Quines són? N’hi ha una d’evident: l’econòmica, el preu de l’entrada, vaja. I és un factor, tot i que no és l’únic. Una altra barrera és la distància física, el territori; i la meva missió és fer arribar la cultura a tot el país. I dic país, no territori, perquè territori és allò de Barcelona endins i Barcelona enfora, i, quan dic país, hi incloc l’àrea metropolitana.
Ara que toques el tema, ha de ser Barcelona la capital del país?
Sí, perquè, Catalunya sense Barcelona, què seria? Ara bé, Barcelona sense Catalunya, què seria també? En tot cas, a mi no m’agrada parlar de descentralització.
Per què?
Perquè és com la tolerància. Jo em permeto ser tolerant com em permeto descentralitzar. I no, no, no, això no funciona així. No es tracta de tolerància, sinó de respecte, d’igualtat i d’equilibri. No es tracta de descentralitzar generosament, sinó de policentrisme, de tenir molts centres a Catalunya. Que n’hi ha un, Barcelona, amb més acumulació de massa crítica, sí, d’acord, però n’hi ha d’altres. I aquesta és una obsessió que tinc. És un objectiu que hi hagi creació en el conjunt del país; i, de fet, hi ha una petita xarxa de centres públics de creació com El Canal Salt, de Girona; Roca Umbert, de Granollers; L’Estruch, de Sabadell, o El Convent de les Arts, d’Alcover, que fan una feinada.
“La cultura no deixa de ser un procés descendent, i ho és per un llegat històric i un pòsit cultural d’unes elits”
Parla’m de la perifèria. Com encarar aquesta qüestió?
Caldria definir, però, què és centre i què perifèria. Nosaltres, amb el Pla d’equipaments i serveis culturals de Catalunya (PESCCAT), diem: “Molt bé, tenim clar el reequilibri territorial, sí, amb algunes zones en desigualtat de condicions, com el cas de les Terres de l’Ebre, i també d’altres, com alguna part de l’Alt Pirineu”. Per entendre’ns, és com la qüestió de l’Espanya buidada, però en termes d’activitat cultural a Catalunya. I dic això perquè la geografia marca, i tant, i cal planificar moltes vegades segons les valls, perquè, de fet, si en una zona tens una muntanya, no podràs tirar endavant determinats projectes. Ara bé, amb l’estructura d’àrea metropolitana, uns quants municipis potents han generat unes centralitats que els donen un avantatge sobre alguns districtes de la ciutat de Barcelona, i així es creen diferents tipus de perifèria: la perifèria del centre, el centre de la perifèria o la perifèria de la perifèria.
Si t’entenc, et refereixes a no observar centre-perifèria com una delimitació estricta.
Exacte, observar aquest binomi en tres dimensions. I, a més a més, hem de parlar de la dimensió de classe. De fet, l’accés a la cultura no deixa de ser un procés descendent, és a dir, de dalt a baix; i per què ho és? Per un llegat històric i un pòsit cultural d’unes elits.
Potser, per això, costa comprendre la cultura com un dret equivalent a la sanitat.
Exacte, sí. També l’educació, allò que els nens i les nenes aprenen a l’escola, és un reflex d’aquest llegat. La cultura, en aquesta lògica, no deixa de ser una variant de la lògica educativa; un afegit, vaja. I, quan afirmem aquest procés descendent de la cultura, alguns poden pensar que es tracta de despotisme il·lustrat; però no, no ho és pas. És el que ha sigut i el que ha succeït en segles. Ara bé, això lliga amb un segon procés: el de democràcia cultural. I, en aquest sentit i per això mateix, a mi m’agrada parlar de dislocar escales, és a dir, que una escala es filtri cap a l’altra. I cal jugar amb això.
Posa’m un exemple de dislocar escales, si us plau.
El museu fora del museu.
Què vols dir?
Portem obres del MACBA a llocs insòlits del país que no són museus, com, per exemple, perruqueries. Un altre exemple: que gent no necessàriament professional o no legitimada tingui una paret del museu per exhibir la seva creació. I tot això s’està fent.
“El PSC manté aquella llavor del catalanisme polític i federalista de Raimon Obiols, o de l’escola maragallista”
Sona bé, sí. Per cert, en quin moment es troba el Projecte de llei de drets culturals, després de superar l’esmena a la totalitat presentada per Vox?
S’estan duent a terme compareixences per part de diferents sectors.
“La cultura és el sistema nerviós de la societat, el que la fa possible i li permet establir els vincles, els signes, els llenguatges i les representacions que la cohesionen i la caracteritzen, en totes i cadascuna de les societats. Per això mateix, totes les cultures són el resultat de llargs processos històrics de construcció col·lectiva”. Així comença el Projecte de llei.
Sí. Mira, jo no soc un filòsof ni un guru de la cultura ni un antropòleg cultural. Jo només exerceixo com a director general, i el que em toca plantejar són polítiques culturals. El que vull és una societat crítica, amb capacitat de coneixement, amb joves que no s’empassin les fake news, joves amb esperit crític. I, a més, crec en el caràcter emancipador de la cultura, tant individualment com col·lectivament, i per això hem de posar les eines al servei de la ciutadania perquè això sigui possible.
Per acabar, m’agradaria fer-te tres preguntes concretes. La primera: Salvador Illa anuncia una injecció de 40 milions d’euros per millorar les xarxes de biblioteques en 4 anys. Què s’hi ha fet i què hi queda per fer?
40 milions per construir noves biblioteques, o millorar-les. N’hi ha 10, d’aquests 40 milions, que, si tot va bé i toco fusta, els tindrem a partir del 2 o del 10 de juliol del 2026. Ara bé, encara no hem fet res perquè falten els pressupostos.
Segona: com veus el PSC?
Si no em sentís còmode, no seria en un govern del PSC. De fet, històricament, jo seria a l’extrem esquerre i catalanista del PSC; però em sento còmode, sí, malgrat que no milito ni he militat mai. Penso que el PSC manté aquella llavor del catalanisme polític i federalista de Raimon Obiols, o de l’escola maragallista; i, de fet, jo soc molt de Maragall. També de Josep Maria Bricall, és clar, una persona segurament a la meva dreta, però tan catalanista com jo. Per tant, el PSC és aquest catalanisme de sensibilitats complementàries. I, per la part que em toca, no he sentit cap pressió ni indicació. Nosaltres, aquí, tenim molt clar que la cultura catalana és diversa, però que la nostra opció lingüística nuclear és la cultura en català; i, si tu mires les convocatòries de subvencions, sempre es parla de la llengua catalana. Per tant, m’hi sento còmode.
I una darrera pregunta: creus que el pujolisme va oferir una idea de la cultura catalana massa enfaixada?
Bé, a Pujol no li interessava excessivament la cultura catalana real, i, quan dic real, no vull dir la cultura del carrer, no; sinó la cultura que fan els catalans i les catalanes, i em refereixo a la importància de la cultura com un dret i un sector. Sempre s’ha dit que ell no se sentia còmode amb la gent de la cultura, oi? Em penso, però, que no era per sectarisme, no; sinó per desinterès. Pujol dormia amb Herder a la tauleta de nit, és a dir, amb la idea del volksgeist i de l’esperit de la nació i tot allò. Era, jo diria, una visió de la cultura més aviat religiosa, en el millor sentit de la paraula, per descomptat.
