13/10/2026 | 07:00
Les dones d’una certa edat estan tot el dia parlant de la menopausa. Sembla l’apocalipsi.
La menopausa és intensa. Molt. Però cada dona la viu diferentment. No hi ha una norma. Unes tenen fogots; d’altres, no. Unes els viuen fatal; d’altres, no tant. El fogot és objectiu, però la vivència, una decisió personal. Jo sempre dic: alerta amb comprar les històries de les altres perquè el cos reprodueix el que el cervell creu. Si tu creus que la menopausa serà mort i destrucció, mort i destrucció serà. Em molesta veure el potencial que tenim les dones en aquest moment vital i que el missatge sigui que tot és un desastre.
Fogots, insomni, nebulosa mental, augment de pes… És difícil gestionar tants símptomes.
A mi no m’agrada parlar de símptomes, sinó de signes. Perquè un símptoma porta implícit que estàs malalta. I durant la menopausa no estem malaltes: ens estem transformant.
Què ens passa en realitat quan deixem de tenir la regla?
La versió oficial és la caiguda de la producció d’estrògens. Les hormones que durant l’etapa fèrtil ens dissenyen per cuidar els altres desapareixen de sobte. Cau el que s’anomena “el vel hormonal”. Llavors, la dona pacient, el pal de paller que tot ho aguanta —un muntatge meravellós de la naturalesa perquè l’espècie perduri i no tirem els nens per la finestra—, deixa de pensar en els altres per centrar-se en ella. Però, més enllà del canvi hormonal, quan fas 50 anys, i tens més anys darrere que davant, tard o d’hora et fas preguntes profundes: m’agrada la meva vida?, estic contenta amb la meva feina?, estic orgullosa del que he fet fins ara? I tot es produeix al mateix moment. Jo sempre dic que la menopausa és la tempesta perfecta. És difícil per a la dona, que no entén què li passa, però també per al seu entorn, que no entén el canvi. En l’àmbit social i familiar, passa factura.
“Aquí, cada any que fas, t’allunyes del valor social. Si visquéssim en una cultura que valora la saviesa, cada any pujaríem en l’estatus social”
A les xarxes socials sembla que la menopausa se supera comprant: hormones, suplements (magnesi, creatina, omega-3…), dietes, exercicis de força…
La dona és el mercat ara. I la menopausa és el megamercat. I, com aquest ja funciona sol, han obert el de la perimenopausa, han ampliat 10 anys la franja de clientes potencials. Només falta ficar una mica de por, i ja ho tens. Si una dona no pot gestionar el que viu, que demani ajuda, faltaria més. Però jo crec que és important que entengui que és un canvi vital. Si no estem bé amb la nostra vida, és normal que estiguem irritables i tinguem insomni, no? La ginecòloga et donarà hormones perquè són les eines que té. Però jo crec que cal més treball personal que hormonal. És clar que és més fàcil que et donin hormones. Però és reduccionista pensar que tot se solucionarà amb això.
Com es pot fer per viure-ho millor? Tu reivindiques el terme “plenipausa”.
Sí, perquè no és un final de vida. És un principi de vida. S’acaba l’etapa fèrtil, però encara som vives, malgrat que no paren de dir-nos que la menopausa és sinònim de vellesa i de mort, que ja no servim. És cert que, fins que es va descobrir la penicil·lina, poca gent arribava als 60 anys. Però la realitat és que, en dues o tres generacions, que evolutivament és res, hem passat de viure 60 anys a viure’n 90. I no podem passar aquests 40 anys que ens queden amb el cap avall intentant no molestar perquè l’entorn ens diu que ens apartem, que ja no és el nostre moment. La nostra cultura valora elements propis de la joventut: l’eficiència, la força, la rapidesa, la bellesa. Aquí, cada any que fas, t’allunyes del valor social. Si visquéssim en una cultura que valora la saviesa, cada any pujaríem en l’estatus social. La menopausa és un camí de pujada o de baixada. Depèn de la cultura on visquis.
Per què dius que l’entorn no entén els canvis que viuen les dones a aquesta edat?
Als 25 jo agradava molt més als altres, però als 59 m’agrado més jo. I, si no agrado als altres, tampoc em preocupa tant. Però, si el missatge és que has d’agradar, tens un problema. I, si portes un cartell dient que no necessites ningú, que ets una dona completa, els homes educats en ser les mitges taronges i en salvar princeses surten corrents. Les famílies ho porten fatal. Cal acompanyar molt les dones en aquest moment perquè els canvia el cos, les relacions. Quan s’acaba la menopausa, i la seva transformació, tot es calma. Però, mentre ho estan fent, que pot durar anys, són molt vulnerables i no paren de rebre missatges molt durs: que són boges, insuportables. Els homes han de saber què estan vivint les dones, se senten rebutjats i escridassats i no saben per què.
“La sexualitat és plaer, un punt de trobada entre dos éssers humans, que pot funcionar sense ereccions o amb sequedat vaginal”
Els homes també viuen la menopausa?
L’andropausa, en diuen. Però el nostre canvi hormonal és dràstic. El seu és més progressiu. Però sí, canvien els cossos d’homes i de dones. En el món sexual, la vagina, que és una mucosa, pateix molt. Però les ereccions dels homes tampoc són el que eren. Mentre estiguem considerant que el sexe és local i genital, tindrem els homes invertint en Viagra i les dones en regenerar vagines. El sexe és més que això!
Com ha de ser el sexe, segons tu?
El món sexual és ple de tòpics a la màxima potència. Ningú explica bé el seu sexe i la gent l’aprèn a partir del que diuen que ha de ser, moltes vegades, a través del porno o de les pel·lícules romàntiques. Les dones ja veiem que el porno no és real, però ens creiem les pel·lícules romàntiques; per això dic que són més perilloses. Són tòpics sobre tòpics sobre tòpics: l’orgasme al minut, l’orgasme simultani, la penetració com a pas imprescindible… Quin moviment dona plaer als homes? Tocar la simbomba. Fabulós. Però això no dona plaer a la majoria de les dones. Llavors, per què la penetració i el plaer masculí és tan important? Doncs perquè ancestralment el sexe tenia una funció reproductiva: si no hi havia penetració, no hi havia procreació. Però això ja està passat. Tanmateix, encara hi ha la creença popular que, si ens fiquen res a la vagina, gemeguem de plaer. I, quan la penetració fa mal, pensem que tenim un problema sexual, però només tenim un problema local. La sexualitat és plaer, un punt de trobada entre dos éssers humans, que pot funcionar sense ereccions o amb sequedat vaginal. Només cal buscar altres camins.
Vols dir que no baixa la libido de les dones amb la menopausa? És un altre tòpic?
Sí i no. Pot baixar durant un temps perquè el cos s’està reconstruint i té massa fronts oberts. Però les dones no deixen de tenir ganes de sentir plaer. Això és una estupidesa. Segurament la dona, després de la menopausa, ja no té ganes del sexe tal com era, del sexe convencional, de la penetració, que, a més, fa mal perquè la vagina es resseca, tot i que no passa sempre. Però encara té ganes de plaer; de fet, es masturba molt més en aquest període. Se sent més lliure.
“Hi ha dones que es poden sentir culpables pel pes cultural, però masturbar-se és fisiològicament saludable”
Que bé: tu dius que masturbar-se és molt saludable.
Els orgasmes regeneren el teixit, fan que el múscul de la vagina es contragui, i no s’atrofiï. Hi ha dones que es poden sentir culpables pel pes cultural, però masturbar-se és fisiològicament saludable. Els orgasmes i tot el procés previ d’excitació, són un bany de sang per al teixit, i això és sinònim de vida.
Com pot ser que tot això no t’ho expliquin en una visita de ginecologia?
A la nostra cultura, la medicina persegueix la malaltia. Les medicines orientals estan més pensades perquè tinguis salut. Són dos punts de vista diferents. I, encara que costi de creure, els estudiants de ginecologia no estudien sexualitat. Això ho fan els sexòlegs, i fa quatre dies que n’hi ha. Molts, amb la influència de Freud encara, que deia que els orgasmes clitoridians eren propis de comportaments infantils. Venim d’aquí. Hem mamat de fonts molt qüestionables.
Per què recomanes que totes les dones es regalin una valoració amb una fisioterapeuta de sòl pelvià?
Moltes dones venen després del part o quan tenen incontinència urinària, però s’ha de venir encara que no tinguis cap símptoma per prevenció. Sobretot, per evitar el prolapse dels òrgans pelvians, que és molt perillós. Es despenja la bufeta o la matriu des d’un grau 1, que no es veu res, a un grau 4, quan apareix una bola física per la vagina. Quan això passa, és molt difícil d’arreglar amb fisioteràpia: t’han d’operar. La majoria de la gent, sobretot en el món mèdic, associa els prolapses als parts. Però jo tinc prolapses i no soc mare. Jo vinc del món de l’esport sense control. Feia arts marcials, i el meu entrenador em deia “dalo todo“.
“Molta gent creu que els problemes de sòl pelvià són per debilitat; però, en la pràctica clínica, més de la meitat de les dones estan amb hipertonia”
L’esport té molt impacte en el sòl pelvià?
Hi ha esports que provoquen molta pressió abdominal i que poden deteriorar el sòl pelvià. Però el problema no és l’esport que practiques, sinó com el practiques. Que ningú es pensi que els homes no pateixen. Ara és moda la força, aixecar pesos, fer músculs. Veus tothom entrenant als gimnasos a lo loco. Abans només s’entrenaven els professionals. El crossfit es va crear per entrenar marines americans. Treballar la força no és sinònim d’agafar pesos. I la majoria dels entrenadors personals, i molts fisioterapeutes, no saben res de sòl pelvià. El que passa és que aquest discurs no agrada perquè hi ha un mercat molt gran. Passa el mateix amb la moda de córrer.
Abans parlaves de la incontinència urinària. Moltes dones han normalitzat que el pipí s’escapa a partir d’una certa edat. Es pot arreglar?
Depèn del nivell. Fa poc vaig conèixer una senyora a qui se li escapava el pipí quan tossia, i la uròloga li havia dit que s’havia d’operar. Aquesta és una incontinència d’esforç bàsica que es pot arreglar educant el cos i fent exercicis. Si això falla, benvingut al segle XXI, utilitzem el bisturí. El que passa és que som cultura de pastilla i de “soc pacient”. Si soc pacient, no soc responsable de la meva vida. Dit això, quan tens pèrdues en tossir, el primer que has de fer és conèixer-ne el motiu.
Per què és tan important?
Un mateix símptoma, com per exemple la incontinència urinària, pot tenir dos camins terapèutics diferents. Pot produir-se perquè el sòl pelvià està dèbil (i no té força per contenir) o perquè està estressat (i no treballa com a múscul). Molta gent creu que els problemes de sòl pelvià són per debilitat; però, en la pràctica clínica, més de la meitat de les dones estan amb hipertonia, amb el sòl pelvià contracturat. En aquest cas, no has de fer exercicis de Kegel; al contrari: has d’aprendre a relaxar el teixit.
Molts senyals del cos són provocats pel tipus de vida que portem?
Per l’estrès, pel tipus de relacions que tenim… Mira com ha crescut el bruxisme. És fruit de la tensió ambiental.
Em sap greu tancar amb un missatge pessimista. Cal reconèixer que ara podem parlar de la menopausa, que durant molts anys va ser un tabú.
La dona cada vegada sent més que s’ha de posar al davant. I, quan algú comença a prioritzar-se, és un camí de no retorn. L’únic que hem de vigilar i acompanyar és que es prioritzin de bracet de gent professional. Que no caiguin en el món de la xerrameca i del populisme. Que prenguin hormones, que es posin a córrer, però que ho facin amb coneixement i acompanyades per algú que en sap.
